diumenge, 31 d’octubre de 2010

Poseu-me les ulleres



Totes les fotos les vaig fer anit al Tívoli.
Anit vaig anar al Teatre Tívoli de Burjassot, on la Companyia "Teatre Micalet" representava l'obra "Poseu-me les ulleres", basada en la vida i l'obra de Vicent Andrés Estellés. Ja sé que havia estat estrenada a València al mes de març d’enguany, però la veritat és que m’esperava molta més gent. No sabria dir una quantitat que s’aprope a la que hi havia, però no cal ni dir que es podria haver quintuplicat i encara haguessen restat seients buits.

Hi ha quatre personatges que es troben a una taverna de Burjassot (el poeta, el músic, el periodista i la tavernera). També s’albira al fons la taula amb la màquina d’escriure i el flexo, un espai on la néta del poeta (Isabel Anyó) ens sorprèn amb tot un reguitzell de passes de ballet clàssic i modern que encisa l’espectador.
A la taverna sempre s’escolten les anècdotes del Vicent, que ens conta ell mateix, amb les seues dèries pel sexe i per la mort... També sobre la vida. Les cançons del Miquel, que són com un miratge de les d l’Ovidi, van trencant i lligant el fil de la història, i puc dir-vos a vosaltres (no ho digueu a ningú) que el millor de la funció és la síntesi entre les imatges, la música i la poesia... Heus ací un exemple:
El Miquel Gil cantava la cançó de l’Ovidi sobre el poema “M’aclame a tu”, mentre que els actors recitaven “Assumiràs la veu d’un poble”, un dels poemes més emblemàtics de l’Estellés:

"M'aclame a tu, mare de terra sola.
Arrape els teus genolls amb ungles brutes.

Invoque un nom o secreta consigna,

mare de pols, segrestada esperança..."
"ASSUMIRÀS la veu d'un poble
i serà la veu del teu poble,
i seràs, per a sempre, poble
i patiràs, i esperaràs,
i aniràs sempre entre la pols..."


Mentre, a la pantalla es veuen imatges d’aquest país nostre, i també surten personatges que parlen de la seua relació amb el poeta de Burjassot.
En acabar vaig saludar els fills de l’Estellés, i els vaig lliurar el meu llibre “L’espill de l’orb”. També vaig estar raonant amb els actors i amb el Miquel Gil, un cantant inimitable al que admire. Encara se’n recordava del meu germà Pep, de quan venia amb Al Tall a assajar a la portalada de la casa dels meus pares.
© Francesc Arnau i Chinchilla
Si voleu una crònica més extensa de l'espectacle, pròximament serà publicada a la secció "Al Sud del Gran Riu..." de la revista digital "Lo Càntich".
Capçalera de la secció, obra de l'artista Ramon Navarro Bonet.

dissabte, 23 d’octubre de 2010

Capbussant-me al You Tube (I)


Foto: Ovidi Montllor

Avui estava a casa ociós ("ausiós" que diguem al poble) i sense saber què fer. Sempre està l'opció dels llibres, i estic llegint una novel·la del Jesús Moncada que m'agrada, però tampoc no tenia ganes de llegir. Estava neguitós, i volia deixar-me dur per les imatges i les paraules (quelcom semblant els hi deu de passar als que es posen cada tarda a veure "Sálvame"). Però jo encara no he arribat a aqueix extrem (paciència, tot arriba...) i aleshores m'he capbussat al You Tube, i no per veure pel·lícules "guarres", com podeu pensar alguns. He vist molts videos de música, de política, de poesia, d'humor... Fins i tot, he trobat alguna perla, com aquesta que ara penge ací al meu blog. Aquest vídeo té la particularitat de que tot ell és en negre, tret de la imatge que l'encapçala, però hi ha la veu de l'Ovidi Montllor, que per mi és el més gran. La meua relació amb ell es mereix una altra entrada que algun dia faré. Ara vull que escolteu aquesta creació que jo no coneixia. Es titula "Baralla de la Vida i Jo", un títol molt de l'Ovidi. Ací el teniu:

D'ara en avant ja ho sé; quan no tinga res que contar al bloc, doncs... Em capbussaré al You Tube, i a veure què hi trobe.

I pels ovidians de sempre, ací teniu aquests vídeos, on sí que hi ha imatges... I paraules!


"Dóna'm la mà" és un poema de Joan Salvat-Papasseit

Amb subtítols, com la pel·lícula "Pa negre"

Una vida és una i prou, res més... (no la de l'Ovidi!)

Totes són molt bones, però escolteu la darrera cançó del primer vídeo, "Cançó del cansat", que és una definició tan magistral del tarannà dels valencians, que hauria d'ensenyar-se als col·legis. De ben segur que ens evitarien tants i tants enfrontaments i maldecaps, a més de la pèrdua de temps que això suposa...

Bon vent i barca nova!

© Francesc Arnau i Chinchilla

dimarts, 19 d’octubre de 2010

Pa negre


Cartell de la pel·lícula

Mai no he estat partidari de veure una adaptació cinematogràfica d’una novel·la, abans d’haver-la llegida, i tanmateix moltes vegades potser siga el millor, però en aquesta ocasió, després d’haver llegit que aquesta és una versió força lliure, i que fins i tot agafa situacions d’altres novel·les del mateix autor, per a intentar esmerçar la manca d’acció (quelcom que no li va bé al cine), m’he decidit a trencar aquesta norma. A més a més, m’he assabentat que vindria el director a la presentació de la peli a València. També es dóna la circumstància de que tenia el dia lliure, perquè havien d’haver operat la meua sogra de la cataracta de l’ull dret (al remat no ha estat així perquè el metge ha considerat que l’herpes que li ha eixit podia complicar el post-operatori).

Així que, a les 19,30 hores, d'ahir dilluns, vaig agafar el meu Forfi i me'n vaig anar a València, als Cines Babel, que estan a prop del Pont d’Aragó, l’únic lloc de la ciutat on s’exhibeix el film en versió original (amb subtítols en castellà).

Vaig arribar al cine, vaig aparcar i... no quedaven localitats. Aleshores, em vaig esperar a que el públic anés entrant i la taquillera va dir que ens podia vendre cinc entrades de la primera fila. Vaig comprar una sense pensar-m´ho, i després d’una breu presentació va mamprendre la pel·lícula.

Haig de dir que val la pena veure-la. No contaré l’argument, però sí us dic que fa patir i molt. Els protagonistes viuen la grisor de la post-guerra, on hi ha la misèria, les privacions i el que és lo pitjor; la pèrdua dels ideals. Tota l’acció està vista sota l’òptica dels infants, que se n’adonen de que els seus referents van perdent credibilitat, i ells també s’endinsen en aquest món de mentires on cadascú busca la seua salvació.

La fotografia, les localitzacions, l’atrezzo, la producció en general, etc., tot està ben acurat, doncs, la pel·lícula ha estat finançada en part per la Televisió de Catalunya, amb la participació de TVE, la Generalitat de Catalunya i el Ministeri de Cultura, el que ha permès realitzar un producte plenament europeu en quant al seu potencial comercial.

Una vegada finalitzat el film, que va tenir una duració de 112 minuts, va haver una gran ovació del públic, i a continuació hi va haver una espècie de fòrum, on els espectadors poguérem preguntar-li al director Agustí Villaronga i també a la productora Isona Passola, totes aquelles qüestions que se’ns va ocórrer, com ara anècdotes del rodatge, del finançament i fins i tot de les intencions artístiques (metàfores, visió crítica de l’època, etc.). Per mi va estar molt curiosa l’explicació de que la venda a l’enemic d’alguns dels personatges simbolitza el mateix que va passar amb la nació catalana i totes les seues reivindicacions, que van estar venudes als vencedors per evitar una major desfeta.

El director de la pel·lícula Agustí Villaronga

Per la meua banda li vaig preguntar que a més de “Pa negre”, amb quines altres novel·les de l’Emili Teixidor s’havia basat per a fer el guió de la pel·lícula. L’Agustí em va dir que, efectivament, s’havia inspirat també en alguns contes de l’autor que també transcorren a la Plana de Vic, i en la magnífica novel·la “Retrat d’un assassí d’ocells”.

Cap a les 23 hores, després d’haver felicitat el director i els productors de la pel·lícula, vaig tornar cap a casa satisfet per una bona sessió de cinema, que recomane a tothom. Als Cines Babel, hi ha l’ocasió de veure la pel·lícula en versió original, encara que amb subtítols en castellà, però en no mirar les lletres prou...

© Francesc Arnau i Chinchilla

dissabte, 16 d’octubre de 2010

El bulevard dels francesos


Portada de "Bulevard dels francesos"

Dijous passat vaig anar a la presentació de la darrera novel·la del Ferran Torrent, “Bulevard dels francesos”, editada per Columna, (“Col·leccció Clàssica”, núm. 830).

L’acte va tenir lloc a la Casa de la Cultura de Burjassot, i també es va presentar la Fundació Valencianista i Demòcrata “Josep Lluís Blasco”, a la que pertany l’autor de Sedaví, i que presideix Pere Mayor, que va fer alhora de mantenidor.


Acte de presentació del llibre a Burjassot

Cal dir que estàvem en família, tant pel nombre d’assistents (pense que el dijous no era el millor dia), com també pel bon rotllo que va haver al llarg de tot l'acte.

En primer lloc va prendre la paraula Pere Mayor, que va explicar la finalitat de la Fundació, així com els seus projectes de futur (debat polític al si del valencianisme, actes culturals, trobades entre els sectors econòmics de l’àmbit lingüístic, etc.). A continuació, es va fer una síntesi de la novel·la en qüestió, sense arribar mai a esbrinar el fil de la història, i aleshores el Ferran Torrent es va posar a explicar-nos les seues dèries, el seu mètode i, fins i tot, els seus projectes de futur. Acte seguit, va haver-hi torn de preguntes dels assistents, tot dintre d’un ambient de bon rotllo, que ens va permetre conèixer moltes més coses, com ara, la tècnica narrativa, els recursos literaris, la selecció dels personatges, etc.).


Ferran Torrent

La novel·la, sembla ser que transcorre en dos temps, a la dècada dels seixanta i al 2004, i ens parla del rerafons polític de l’oposició al franquisme, aleshores monopolitzada pel PCE. També ens parla de la repressió de la tristament cèlebre “Brigada Político-Social”, i dels seus mètodes de tortura, així com de la seua animadversió amb els policies de “lo criminal”...

Haig de confessar que no he llegit la novel·la, però que pel que he esbrinat a la presentació, té molt bona traça...


Pere Mayor amb l'autor del llibre.

Així que, de totes totes, us la recomane...

I ací us deixe el text de la contraportada:


Text de contraportada

A la València dels anys seixanta, en plena dictadura franquista, tres joves comunistes —Josep, Felo i Teresa— manifesten el seu desacord respecte de la línia oficial del Partit amb conseqüències imprevisibles. Alhora, la investigació de la mort d’una rica hereva provoca un xoc frontal entre Sebastián Piñol, un honest comissari de policia, i Vicente Rodrigo, l’expeditiu cap de la Brigada Politicosocial. També es veuran implicats en la trama personatges tan dispars com «el Messié», un lladre de coll blanc que enyorarà molt la seua estada a França, o Carol, la vedet d’un nightclub per on desfilen individus de tots colors que, atesos els problemes de la seua contemporaneïtat, tampoc no eixiran indemnes dels esdeveniments. De fet, les circumstàncies d’una família ja destrossada per la Guerra Civil, els Baixauli, enllaçaran aquest relat gairebé d’època amb un altre que discorre de manera paral·lela en el present, amb homes i dones que encarnen i resisteixen com millor poden els temps que els han tocat de viure. Totes dues narracions conflueixen en una novel·la única, en molt més d’un sentit, i ofereixen la lúcida visió d’una societat que, plena d’idealisme en el passat o ferida pels anys més recentment, sembla fer sempre difícil la dignitat humana.

© Francesc Arnau i Chinchilla

diumenge, 10 d’octubre de 2010

Un dia deu (10)


Amb els amics a la Tasca Serapios, en Carrica (Peñalba), pedania de Segorb.

Després del dia nou (9), en el que hi vaig anar a la Festa pel Valencià (celebràvem el 25è aniversari), i fins i tot vaig tenir l'ocasió de poder dedicar-li el meu llibre de poemes al President del Parlament de Catalunya, Ernest Benach, que es trobava de visita, avui ha estat un dia deu (10), això que demà no faig pont, i no parle de la casualitat de que avui era el 10/10/10, que per cert, ja és prou casualitat... Fins i tot, hi ha alguns que s'han casat de manera col·lectiva, però nosaltres no, aquest no és el nostre cas, doncs ja estem casats i ben casats...

El President del Parlament de Catalunya, a qui li vaig dedicar el meu llibre.

Nosaltres hem anat a Soneja, on ens esperaven els nostres amics Salva i Mª Dolores, i després de fer-nos un vermut al Mesó de la plaça del poble, ens hem dirigit a la Tasca Los Serapios, en Carrica (Peñalba), propera pedania de la població de Segorb, on hem dinat:

"Uns entrants a base de calamars, sèpia, clòtxines, mandonguilles de bacallà, saquets de creïlla, ous durs arrebossats, llagostins, patates braves, orella i morro de porc, caldereta de cua de bou, cuetes de bacó rostides, etc., i després de tot això (estava espectacular) jo m'he demanat un plat de lluç a la planxa amb guarnició. Tot ben arruixat amb vins de la Rioja i de Rueda (jo he begut un Marqués de Riscal de raïm Verdejo boníssim)".

I el que sempre diem, perquè és la veritat: El millor de tot, la companyia!

Fins a una altra ocasió com aquesta, que espere no tarde massa...

© Francesc Arnau i Chinchilla

divendres, 8 d’octubre de 2010

9 d'Octubre


Imatge: 9 d'Octubre del 2009 a la Plaça del País Valencià (Foto de © pakiu)


Demà és la Diada nacional del País Valencià. Es commemora l’entrada de Jaume I a la ciutat de València, el dia de Sant Donís de l’any del Senyor de 1.238:

“ E nos fom en la rambla, entre’l reyal e la torre; e quan vim nostra senyera sus en la torre, descavalgam del caval, e endreçam ves orient, e ploram de nostres uyls e besam la terra, per la mercé que déus nos havia feyta.”

JAUME I: “Crònica”, Barcelona, 1960, vol. V, pàgs. 86 i 88. (Citat per Pere Mª Orts i Bosch a “Història de la Senyera”, Col. Biblioteca d’Estudis i Investigacions, nº 2, Ed. Tres i Quatre, València, 1979).

És una celebració que ha esdevingut de caire festiva, amb actes institucionals (processó cívica, recepció, lliurament de premis, discurs del president, etc.), i també lúdics (mascletà, concerts, castell de focs, desfilades, etc.) però que encara conserva la seua vessant reivindicativa. Per la vesprada hi ha la manifestació convocada per la Comissió 9 d’Octubre i l’homenatge al Parterre al rei en Jaume I, i és que encara hi ha moltes qüestions on cal manifestar les nostres opinions que resten silenciades pel mass media oficialista (Canal 9, premsa, ràdio, etc.).

Enguany cal afegir-hi també la celebració del 25è aniversari de les Escoles en valencià, amb tot un programa d’actes que podeu veure clicant ací.

La nostra llengua, que potser és el moll de l’os del “cas valencià” es suma així als esdeveniments d’aquesta diada. Seria una bona notícia que es consolide aquesta iniciativa per recordar cada any aquesta qüestió (almenys mentre no es solucione). A veure si els cau la cara de vergonya als nostres governants, que no són capaços ni tan sols de posar-se d’acord per a legislar el requisit lingüístic a les seues dependències (fins i tot a les Corts Valencianes, als Jutjats i a la Policia), ni de promocionar els nostres cantants i músics, ni de mantenir les places de la línia en valencià a les escoles públiques. Perquè ells ho tenen clar (els uns i els altres): La seua llengua està molt ben defensada, i també la segona llengua... l’anglès.

Bé, ho deixe ací. Cadascú té llocs on deixar-se caure, segons les seues dèries, i també tots aquells que aprofiten el pont amb el 12 d’octubre per anar-se’n de viatge i desconnectar de tot el batibull quotidià. Que tothom sigueu feliços!!!

Per acabar, la notícia del Premi Nobel de Literatura per a Mario Vargas Llosa, un escriptor que sembla triat a propòsit d’aquesta data: És un gran admirador del “Tirant lo Blanch”, i tanmateix, ha signat el manifest “Per la llengua comuna”, que és un atac a la nostra...

Almenys, el seu llibre “La fiesta del chivo” el puc recomanar a tothom, perquè és una gran novel·la.

© Francesc Arnau i Chinchilla

dissabte, 2 d’octubre de 2010

Lanzarote



Totes les fotografies: © Rafael Herguido Llorens

Ja som al mes d’Octubre, en plena tardor (primavera d’hivern), aquella estació on els poetes es posen en contacte amb les Muses i fan les millors poesies del món. Uns altres ens dediquem a rememorar els dies feliços de les vacances d’estiu, que ja comencen a enterbolir-se al disc dur de la nostra esmicolada i feble memòria...

LANZAROTE

TIMANFAYA


El caos de l’erupció,

un mar de lava obscura

davalla les arestes

agudes del volcà,

es van formant bombolles

al brou incandescent,

un flashback dels instants

quan es formà el planeta

del magma primigeni.



Tot això va passar

en èpoques històriques,

al segle divuitè,

del trenta al trenta-sis,

sis anys d’efervescència!



Encara es pot copsar

tota la magnitud

d’aquell terrabastall

al Parc del Timanfaya.




A CÉSAR MANRIQUE...



TARO DE TAHICHE



El negre, el blanc i el verd,

simbiosi dels volcans

de l’home i la Natura.



MAGMA


Davallaven

els rius de lava negra

creant formes terribles

de foc i de deixalles,

matèria primigènia

del centre del planeta

on encara hi és

l’ètim dels primers dies.



L’ILLA



L’aigua del mar,

el vent del cel

i el foc del centre de la Terra.

Tot és a l’illa!



***


Totes les fotografies: © Rafael Herguido Llorens

Hotel Oasis, Costa Teguise, (Lanzarote) 8 d’agost del 2010